Llevant I

Estic envoltat d’aquesta gent bruta que emet sorolls: toquen el clàxon perquè si, i criden per parlar, discutint per foteses. S’enorgulleixen de mostrar en públic com tota la seva vida ha sigut una cursa contra el temps per tal de posseir, finalment, un BMW.

Hi ha adolescents-anunci, amb roba de marca pertot, que s’enfronten per veure qui va fer més tard a casa la nit passada. Diàleg estúpid: “Jo a les 2”. “Doncs, jo a les 4”. Finalment, salta una altra: “Doncs jo no vaig tornar-hi”. I així tota l’estona, i jo al bell mig, com el Capità Cook a la Polinèsia.

Sensació única ahir en un quiosc de poble de costa llevantina. Hi ha l’Avui. El compro. Mirades d’estupefacció al meu voltant.

Al vespre, sopar a la fresca amb els pares d'ella. Més conversa ridícula i banal. L’evidència de l’odi entre dues persones que no se suporten. Discuteixen, fins i tot, per qui havia de dur la sal a taula. El retret és constant. Un exemple típic de la fatalitat d’una vida guiada per les formalitats.

Què carai foto aquí? Com pot ser que fugint cap a l’altra banda hagi acabat per arribar allà on no volia?