Llevant II

Hem arribat al punt de demanar poc, molt poc. Tan poc que, quan un exigeix certes coses que cauen pel seu propi pes sembla com si fos un ésser estrambòtic i radical. I com demanem tan poc, quan ho trobem ens sembla un petit miracle.

És tan difícil el silenci? És tan difícil uns mínims estètics de bon gust? És tan difícil una certa higiene? Són tan difícils unes certes formes?

Vora una platja de llevant, al capvespre, tot semblava indicar que podria gaudir de 10 minuts de calma. El mar davant meu i un suau ventijol. M’havia endut una Paulaner fresca i un got. Mirava només. Tan sols estava, existia.

I de sobte, la barbàrie; nens a qui no se’ls ensenya que anar pel món cridant és propi de salvatges; senyores amb un accent repulsiu i formes apatatades envaint el meu camp visual; joves lloros repetint consignes televisives...

M’he sentit envaït per un profund sentiment de decepció i de compassió per la dissort d’aquest planeta.