Llevant III

Uns quants dies allunyat de casa, pel llevant de la península Ibèrica. San Javier, Cartagena i Múrcia per començar, i després, Altea, Dénia, Xàbia i Gandia.

La sensació que el desastre és de proporcions bíbliques; la quantitat d’edificacions horitzontals construïdes en zona desèrtica que per índex de població MAI de la vida seran utilitzades és colossal. Quan un viatja a aquest inframón d’Espanya se n’adona de l’estafa que és viure en aquest Estat. Tanta gent que ha viscut de construir absurdament allà on no hi ha recursos, ni població, ni res de res! I encara volen aigua...

La hipocresia de la immigració; un només ha de passejar-se per Altea o per Xàbia per copsar que la immigració és un fet rotund. Però quina immigració? Anglesos, alemanys, russos, francesos... A aquests immigrants que tenen botigues només en la seva llengua, que estan convertint comarques senceres en guettos, no se’ls demana integració. Si fossin subsaharians ja els haurien cremat a tots, ja s’haurien promogut marxes i manifestacions en contra de la seva presència, si fos Catalunya, ja s’hagués posat el crit al cel per trobar botigues amb rètols en una sola llengua que no fos l’espanyola. Ah! Europa! Aquests immigrants no fan nosa. I per això perdem el cul per parlar-los en anglès o alemany a casa nostra, i per això no diem res quan pobles sencers són anglosaxons.

Dinar a Gandia amb uns amics. Fantàstica fideuà just davant del mar, a Casa Ramón –diuen que és el primer lloc on es va cuinar l’autèntica fideuà-. Parlem de tantes coses que, inevitablement, anem a parar a la política. Tristesa profunda pels meus amics valencians. Repeteixen sovint: -Això ja està perdut!- La constatació d’un fet, de l’esmicolament de València –del País Valencià-. L’anorreament d’un poble utilitzant l’excusa del pancatalanisme. Ai, de nosaltres, el catalans! Com si no tinguéssim feina! I el que és pitjor, ara ens toca a nosaltres.

En general, observo que les programacions culturals en aquestes poblacions són mínimes, insignificants. Es redueixen bàsicament als bous i focs de l’estiu i al ball. Res comparable a una programació cultural anual, on s’estimuli l’activitat, la sensibilitat, la reflexió del ciutadà. I el que és pitjor; em fa l’efecte que això és volgudament així. Com si intencionadament es volgués mantenir la població en un analfabetisme cultural, no fos cas que canviessin gaire les coses (deia en un article Vicent Sanchís que avui en dia –estadística en mà-, el País Valencià té menys consciència nacional que La Rioja o Múrcia!).

Em sento lluny, molt lluny d’aquest món.