Temperatura

Camino pels carrers de Lleida. Hi he baixat a primera hora del matí. Encara no fa calor però sé que aviat serà un forn insuportable. Miro una noia. En miro una altra. M'encanten les dones joves a l'estiu. Elles no em miren.

Entro a l'agència d'assegurances. La noia que m'atèn és simpàtica. Em parla amb cordialitat. La seva proximitat em fa endevinar que és una estratègia de màrqueting. Em parla de tu des del primer moment i repeteix sovint el meu nom. És només màrqueting, però m'agrada. Va picant les tecles de l'ordinador i no separa els ulls de la pantalla, mentre em va recitant els avantatges de la seva “polissa 10” per vehicles, i em parla de clàusules addicionals. Jo no separo els ulls del seu escot. Du una samarreta de color rosa, sense mànigues. De cairell es pot percebre el relleu dels mugrons. No du sostens. No és comparable a les noies jovenetes que desitjo pel carrer, però té alguna cosa. Com no hi ha ningú, dubto en proposar-li d'anar a esmorzar plegats: -Et convido a un cafè- diria. Però sóc poruc i no ho faig. També penso en anar directe al gra i demanar-li d'anar al lavabo de l'oficina a fotre un clau. Les probabilitats d'èxit són mínimes, però les probabilitats hi són. Marxo amb tres folis de pressupostos a la mà.

Al carrer la calor és ja insofrible. Lleida és en molts aspectes una ciutat horrible, però crec que en el pitjor de tots és en el meteorològic. Però com ja van veure els savis de l'antigor, allò dolent amaga allò bo i a la inversa; amb aquesta calor, les noies van mig despullades.

Passen tres noies que poden ser perfectament eslaves. Visca la immigració! Aquest és un dels factors que més positius trobo de la immigració: la quantitat de noies que han vingut de fora per apujar el nivell. Deuen tenir encara no 20 anys. Una d'elles vesteix una única peça blanca, que fa una malla als costats del seu cos. La faldilla és ínfima. En una altra època hagués tingut els nassos d'aturar-les i preguntar el nom, fer-me el simpàtic i provar d'anar-me'n amb alguna. Ara, però, em temo que em deuen veure com algú gran.

A la segona agència d'assegurances que visito també hi ha una dona. És més gran que la primera; deu tenir uns 40 anys, ben portats. També està sola a l'oficina, però al contrari de l'anterior, se la veu nerviosa, incòmoda. És una sensació que he viscut d'altres vegades: dones espantades quan no hi ha ningú més que jo. Poc a poc canvia l'actitud quan presento la meva millor pasta: faig alguna brometa, em faig l'interessat en les seves ofertes, pregunto dubtes... S'alça per agafar els fulls impressos dels pressupostos. Du una minifaldilla blanca i se li nota el relleu del tanga. Les cames són molt torrades, carn de solàrium o raigs UVA. El mateix tipus de color que el de l'escot. Excessiu.

Torno cap a casa sense pensar ben bé en res. Obro la porta. Em diuen que a la primavera seré pare. Entro a la dutxa: deixo regalimar l'aigua freda sobre el meu cap. Em sento definitivament com una contradicció amb cames.